FLANNERY O'CONNOR | Un home bo costa de trobar

«La seva sensibilitat era una barreja extraordinària de salvatgisme gòtic del sud dels Estats Units i catolicisme estricte», Harold Bloom

«Una autora que es llegirà sempre. És tan bona que et llegeixes els contes a poc a poc per no acabar-te el llibre ràpid. Súper recomanable», Carlos Zanón

«Un home bo costa de trobar és simplement excels, però al recull n’hi ha per donar i per vendre, de genialitat», Xènia Bussé

Flannery O’Connor és una de les grans narradores nord-americanes, sovint comparada amb William Faulkner, Carson McCullers i Eudora Welty, amb qui va forjar l’anomenada “narrativa gòtica del sud dels Estats Units”. El seu geni lúcid i turmentat ha concebut part de la literatura més sòlida i pertorbadora del segle xx, especialment en el camp de la narrativa curta, gènere que va cultivar amb mestria des que era estudiant fins que es va morir, prematurament i tràgica. Els relats del recull Un home bo costa de trobar es van publicar per primera vegada el 1955 i tenen com a escenari els pobles i les terres meridionals dels Estats Units, especialment la seva Geòrgia natal, un territori decrèpit i decadent marcat per la violència i l’odi. Però als contes de Flannery O’Connor, feridors i esgarrifosos, sempre hi brilla una bellesa estranya, una sensibilitat peculiar i salvatge, que els fa únics. 

Flannery O’Connor (Geòrgia, 1925-1964) és una de les escriptores més importants de la literatura nord-americana del segle xx i una de les fundadores, juntament amb Faulkner, Welty o McCullers, de la narrativa gòtica del sud dels Estats Units. Va estudiar a la Universitat d’Iowa, on va iniciar una brillant, per bé que breu, carrera literària amb la publicació del seu primer conte, «El gerani» (1946), però l’èxit no li va arribar fins a l’any 1947 quan va guanyar el Premi Rinehart-Iowa per la seva novel·la Wise blood, però amb el seu primer llibre de contes, Un home bo costa de trobar (1955, L’Altra 2024), va demostrar un talent especial per al format curt. El 1950 li van diagnosticar la mateixa malaltia de la qual va morir el seu pare, lupus. Els darrers anys de vida va conviure amb la seva mare i es va dedicar a l’escriptura, a la criança de galls dindi, faisans, cignes, ànecs i gallines, i també a la pintura.