«El senyor Prokhartxin va estirar la pota i va enfilar el camí de les bones obres i els pecats.»
Prokhartxin és un home assenyat i de bona jeia, d’una certa edat, formal, abstemi i… garrepa fins al moll de l’os. La seva mort, en la soledat d’una pensió que sembla el cambrot dels germans Marx, ens commou per la cruesa i la ironia. L’humor negre carrega contra una societat que fa veure que manté la decència de les persones quan la misèria els ha deixat sense.
La centenària ens emociona per la gosadia d’una vella que va a morir-se a casa d’uns parents. Per la tendresa d’un passeig serè i ple de pauses, on no falta la crítica social que caracteritza Dostoievski i que ens el fa tan actual.
Sí, dues històries protagonitzades per la mort. Però no tingueu por, perquè la genialitat de l’escriptor rus ens demostra que només és una etapa de la vida. Els xafarders que voldríeu assistir al vostre propi enterrament us llepareu els dits amb El senyor Prokhartxin i la resta ens n’anirem tranquils i ben acompanyats amb La centenària.