Té vint-i-set anys, viu a Barcelona, compartint pis. De dia una mitja jornada, Netflix de nit. Fins que la propietària del pis troba dues llogateres que paguen el doble i la foten daltabaix de les escales. La caiguda és qüestió d'un segon. Li tocarà dormir al carrer, a la ciutat inhòspita dels sense sostre. Perd la feina de pedagoga i comença a netejar les cases dels altres. Però ja no hi ha marxa enrere: s'ha convertit en una pària.

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara.

Ara la vida ja no va de creure en les regles. Ara tu fabriques l’engany. Entraràs a les cases dels altres. Creuran que hi ets per netejar-les i fer-los la vida amable. El llop que no havies de trobar si feies bondat ets tu. ¿Oi que no tens res a perdre?

Després del tríptic sobre la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món.