PIERRE-THOMAS-NICOLAS HURTAUT | L'art del pet. Assaig teòric-físic i metòdic.

Si per no poder sortir, el pet du a la perdició de molts, per contra salva aquell que l’expulsa de grat. O sigui, que, si fa profit quan fuig i subjuga quan es reté, ¿qui negarà que no s’assembla a tots els metges?

«Europa té una relació antiga amb el pet. Perquè el pet hi és des de sempre. Tot i així, aquest fenomen natural ha estat bandejat de la historiografia i de l’espai públic. I la pregunta és per què. El pet, se sap però no s’explica gaire, ha tingut un paper de primer ordre en les vicissituds humanes. El eteorisme ens incumbeix tant com la menstruació. La regla i les ventositats són inevitables. Fan part del nostre funcionament ideal. Però la qüestió és que no ens agraden. I el pet, malgrat el descans que proporciona, ens incomoda quan no estem sols —i de vegades també ens molesta, en la més pura intimitat—. El pet és antisocial. D’això que l’anatema que l’envolta sigui extraordinari». Del pròleg d’Adrià Pujol Cruells.