ANTON TXÉKHOV | El monjo negre

«Repeteixo: si vols ser sa i normal, ja pots tirar cap al ramat.»

El monjo negre és un dels contes més trasbalsadors d’Anton Txékhov. La història comença en una finca, tocant a la frontera d’Ucraïna, plena d’hivernacles, de camps de cereals i d’arbres fruiters: cullen moltes pomes, préssecs, cireres i prunes.  Així doncs, l’escenari no podria ser més idíl·lic.

L’amo de la finca és el Iegor Semiónitx i té una filla jove i per casar, la Tània. Un bon dia hi arriba el Kovin, un professor d’universitat que hi ve a refer-se de l’esgotament.

Amb tot el dret, els personatges planifiquen la seva felicitat. Però ho vulguin o no, se’ls trastoquen les il·lusions. ¿No és això el que un dia ens pot acabar passant també a nosaltres?

Anton Txékhov (1860-1904) L’avi havia nascut serf. El pare era un home pietós i despòtic, li agradava cantar a l’església i va inculcar la religió als seus fills a cops de fuet. La mare, maltractada pel marit, plorava i plorava mentre feinejava i ajudava a la botiga familiar, que feia també de taverna i on venien una mica de tot. La clientela era pobra, com el barri de Taganrog, a tocar del mar d’Azov, on vivien. Anton va ser el tercer de sis fills, només la penúltima era una nena. Als tretze anys va al teatre per primer cop i veu com la vida, salvatge i trista, se li il·lumina. Passen penúries econòmiques, el pare s’arruïna, tota la família es desplaça a Moscou, excepte ell. Als dinou anys s’hi reuneix i en comparteix la misèria. Escriu contes per mantenir tota la família. El 1886, als vint-i-sis anys les coses canvien: li arriba el reconeixement literari. Mentrestant, exerceix de metge i observa els primers senyals de la tuberculosi. El 1901 es casa amb l’actriu Olga Knípper, amb només els quatre testimonis. Viuen separats, ella a Moscou, fent teatre; ell a Ialta, malalt. Comparteixen per carta els èxits teatrals i els símptomes de la malaltia. El 1904 mor en un hotel d’Alemanya, després de prendre’s una copa de xampany. Té 44 anys. En la biografia que en va escriure, Irène Némirovsky afirma que «havent nascut just, delicat i bo, s’esforçava contínuament a ser encara millor, més tendre, més caritatiu, més amorós, més pacient, més subtil».