JOAN-LLUÍS LLUÍS | Junil a les terres dels bàrbars
Una gran i esplendorosa novel·la d’aventures, amb les peripècies com a llenguatge i l’estranyesa com a condició.
“Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla.” Amb començament de rondalla apareix l’heroïna d’aquesta història, anomenada Junil. Encola papirs a la llibreria del pare i aprèn a llegir a l’ombra del seu menyspreu. Però mort el pare, morta la ràbia —i és la filla qui ha concebut l’arma del crim.
Fuig a peu amb tres esclaus. El temps és el principi de l’era cristiana; el lloc, una marca de l’Imperi romà. Travessen la frontera i aprenen a anar a palpes pel món, on els déus i les llengües varien. Què diuen els estranys amb qui topen? Què volen? A mesura que avancen, l’afany de caminar eclipsa la por i s’encomana a d’altres fugitius.
Junil a les terres dels bàrbars és la setena novel·la de Joan-Lluís Lluís i un acte de fe en la imaginació:
|
Joan-Lluís Lluís
Si hagués nascut més al nord, possiblement Joan-Lluís Lluís no hauria escrit la seva obra en català. Si hagués nascut més al sud, potser no hauria concebut mai la seva primera novel·la, Els ulls de sorra (1993), que narra un episodi de la Guerra d’Algèria. Fill de Perpinyà, la ratlla és el seu territori i els fora de lloc, els seus germans. El dia de l’ós (2005), Aiguafang (2009), Cròniques d’un déu coix (2014), El navegant(2016) i Jo soc aquell que va matar Franco (2018) l’emparenten amb els grans fabuladors. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002) s’abeura en la tradició pamfletària. Els invisibles (2020) recrea el seu recorregut personal per la llengua “paterna”, caldria dir en el seu cas: fins als vint anys només l’havia parlada amb el pare. |
